HISTÒRIES D’UN GUIA: ÉS D’ALGÚ AQUEST NEN?

Era a Begur fent la visita de Patrimoni Indià, passejant amb un grup d’unes 20 persones, quan de sobte me’n vaig adonar que caminant feliçment al meu costat m’acompanyava un nen d’uns 3 anys. En un primer moment vaig pensar que no me’n havia adonat que tinguéssim un minyó al grup, però a mida que anava avançant pel carrer Bonaventura Carreras, la por se’m va anar apoderant, doncs no tenia gens present aquell nen. Així doncs, em vaig dirigir al grup preguntant de qui era aquell petitó tan graciós que ens acompanyava, i vaig quedar blanca com la paret quan em van respondre que no era de ningú. Ai mare! estava esglaïada! Quant tros portava aquest nen acompanyant-nos?! Jo me’n havia adonat de la seva presència a principis del carrer, però qui sap si feia més estona!

Vaig aturar al grup i els vaig explicar la situació.  La visita s’havia d’aturar. Havíem d’actuar ràpid. Acabàvem de passar el carrer de Pi i Tató, amb botigues a banda i banda, ple de gom a gom. Podía ser ben bé que el nen quedés engolit per la gentada i que els seus familiars el perdèssin de vista. Agafar el nen i recular, em feia por, no el volia espantar, ell ni se’n havia adonat que estava perdut. Pertant, vaig demanar al grup que el vigilés mentre jo reculava fins al carrer de les botigues, buscant una cara espantada o un crit d’angoixa. I així va ser, després de voltar una mica, vaig veure un avi, pàlid, atabalat, movent-se a trompicons entre la gent. Hi vaig anar directa. Ha perdut un nen? li vaig preguntar.

Estava tan espantat aquell home! la cara no li va canviar ni quan va agafar el seu net en braços.  Ens va donar les gràcies i va marxar entre la gent, abraçant-lo amb força, com si volgués evitar que se li escapés de nou. Crec que no es va treure l’ensurt de sobre durant dies!

Per sort, la història va acabar bé i vam poder continuar la visita, almenys mitja horeta més, doncs aquell dia devíen estar tots els astres alineats puig que no va ser la última del dia. Aquesta us l’explicaré en un altre post.

Fins aviat!

Per cert, he tirat de l’arxiu familiar i he utilitzat una fotografia que m’encanta on hi surten el meu sogre i el meu nebot. També són avi i net, però que no tenen res a veure amb la història que explico. 😉

Sandra

 


«