El teixti surer del Fraternal (1887-1920). Tensions i conflictes.

 

Autora: Sandra Bisbe i Lluís

El primer Fraternal

Abans de la creació del Centre Fraternal, Palafrugell ja comptava amb casinos on la gent del suro hi solia concórrer: el Palafrugellense, conegut popularment com Can Martinet,  L’Aliança, … Aquesta gent, tan burgesos com treballadors, sovintejaven un o altre casino segons afinitats, ideals i classes socials.

Amb la creació del Fraternal s’obren les portes a  “totes les manifestacions publiques fossin de la ideologia que fossin, anarquistes o regionalistes, clericals com anticlericals, federals o immobilistes, caciquistes o anticaciquistes”[1]. Segons Pla,  “El Fraternal fou un centre possibilista. Els elements federals i extremistes, barrejats amb els primers corresponsals de l’anarquisme, tingueren com a nucli el Centre Obrer, una de les personalitats del qual fou el misantròpic intel·lectual i pintor Leopold Casadevall, conegut per en Poldo, que havia rodat per Europa i que pintà per a la Societat, amb una certa malenconia amb una matèria molt prima i feble, els retrats dels repúblics i altres símbols. Com a centre moderat, el Fraternal donà de seguida una gran importància a les coses anomenades recreatives.”[2]

Aquest primer Fraternal, i sobretot durant la presidència d’Eusebi Genís al 1897, apareix com a gran aglutinador del món del suro. Pla explica que Eusebi Genís va saber ajuntar els petits i grans fabricants, els encarregats de les fàbriques, els obrers especialitzats i els tenidors de llibres, considerant-lo el “vertader creador del Centre Fraternal”. En el programa d’actes amb motiu de la restitució del nom del centre Centre Fraternal. Palafrugell. 1898-1922, Manel Carreres explica que “el centre Fraternal va ser fundat pels tapers en l’última dècada del segle passat. Qui sinó aquella gent tan trempada podia organitzar una cosa semblant, que hagi arribat a tenir un volum com ha tingut”; i Engràcia Ferrer també ho recull en un dels seus versos:

“Els socis tots sentien l’alegria

pròpia de la nissaga de tapers:

La música i el cant al cor portaven

i al cervell la cultura i el progrés”

El Fraternal va créixer ràpidament augmentant en centenars el nombre d’afiliats anuals, mentres altres casinos faltats de la mateixa sort tancaven les seves portes en veure’s reduït cada cop més el seu nombre de socis: L’Aliança al 1904 i el Centre Obrer al 1910. Amb el tancament d’aquests vells casinos, el Fraternal va absorbir la major part dels seus socis, esdevenint el casino amb més associats de Palafrugell.

Al 1904, la burgesia, mancada d’un espai íntim i elitista crearà el Círculo Mercantil. “El mercantil fou la típica societat burgesa, industrial i comercial freqüentada per les anomenades forces vives. Fou el centre de les conversacions i del mercat surer amb la corresponent activitat recreativa. (…) Quan, els diumenges d’hivern, hi arribaven l’Isaac Matas i en Ventura Sabater, amb els seus troncs de cavalls i amb aquella fatxenderia típica de la quincalla burgesa, es produïa una espècie de commoció sobre la qual flotaven els perfums de les locions i de les pomades del perruquer Samoà, que eren a la violeta”.[3]

Amb la creació del Mercantil, alguns socis del Fraternal, amb una posició econòmica més acomodada passaren a ser-ho també del nou casino,  sense desvincular-se, però, del primer. “Després aquesta societat [El centre Fraternal] fou una altra cosa – degenerà a causa de la seva mateixa llibertat. És l’inevitable glissement à gauche. Els senyors s’hagueren de refugiar, més tard, al Círculo Mercantil, que ja fou un casino, o en el club 3 x 4, que fou un grup d’alguns amics que coneixien sobretot el comerç amb Alemanya”.[4]

El teixit social del Fraternal a finals del XIX

Malauradament no comptem amb el llistat de socis dels primers anys, on fàcilment ens haguéssim pogut fer una composició del perfil de l’associat. Per ser admès al casino s’havia d’omplir un formulari on s’hi anotava la professió, detall que ens hagués estat molt útil per aquesta investigació.

Tot i així, podem endevinar que la societat estava composada en una gran majoria per homes  del món del suro. La indústria del suro empleava uns 1.050 treballadors el 1884 i es va arribar a triplicar al 1913 arribant a 3.500. En aquesta estadística caldria sumar-hi, a més a més, totes aquelles professions que depenien, directe o indirectament, del desenvolupament d’aquesta indústria, i que farien augmentar encara més el nombre de socis vinculats al món del suro: mecànics, camàlics, teixidors, transportistes, ferrers…

Si ens fixem en la premsa, aquesta ens dona un xic més d’informació, apuntant que un 75% dels socis són treballadors de fàbrica i agricultors, i la resta, burgesos i grans propietaris.

Aquest 25% restant estaria composat en gran part per secretaris, encarregats, enginyers, comercials, propietaris de fàbriques, suredes o terres, … la majoria dels quals també lligats a la indústria suro-tapera.  Aquest percentatge minoritari, en els primers anys del Centre Fraternal, els trobarem ocupant els càrrecs de la Junta o constaran com a principals creditors del centre: els Barris, els Jubert, els Genís, …

“anaven tots plegats al Fraternal, amb la seguretat de trobar-hi el que demanava el seu esperit: un conservadorisme ben entès. Hi anaven mudats: coll de cel·luloide i corbata de nus sobre un filferro. Fumaven un excel·lent escanyapits (italià), prenien un café de barretina perfumat i un roquill de canya tropical. De vegades passaven els ulls pel diari – poques. Al Fraternal hi havia una petita biblioteca de llibres estrangers (avançats) traduïts al castellà. (…) en si mateixos, els llibres no tenien cap importància. Els coneixien, sense haver-los llegits mai. Era una societat curiosa perquè era immòbil dintre el progressisme. Consideraven que el món havia arribat al punt més alt, definitiu i absolutament inqüestionable – que ja no podía passar res més del que havia passat. En els moments de comerç brillant solen produir-se aquests estats d’esperit. Aquest fou el primer Fraternal- Els seus elements més importants coneixien Europa – els espais on exportaven – i per això eren partidaris de la més absoluta llibertat, que posaren en pràctica al saló d’actes. Tot Europa llavors practicava, almenys externament, la llibertat”. La prosperitat, el progrés… era un època que tot estava per fer i tot era possible. El Tren Petit en fou un exemple.

Alguns dels membres destacats del Centre Fraternal

 

Els Genís, grans promotors de la vida associativa burgesa

Els Genís provenien d’una des les primeres cases dedicades a la indústria del suro. El seu fundador fou Antoni Genís i Balló, natural d’Agullana, que s’instal·là a Palafrugell a finals del XVIII. Els nets d’Antoni Genís, els germans Eusebi, Edmon i Eduard, seguint la tradició familiar esdevingueren grans exportadors a l’Europa Central. Tenien la fàbrica de Palafrugell als carrers Cervantes i Progrés.[5]

Segons Pla, l’Eusebi “feu un gran paper en el procés de la industria surera, coneixia la situació aranzelària de memòria, admirablement”.[6] Fou membre del Comité Suro-Taper de Catalunya creat al 1931. Al 1932 apareix com a vocal de la junta de Fomento de la Industria Nacional Corcho-Taponera,  i dos anys més tard serà el President de la Mutual Corchera.

L’escriptor palafrugellenc retrata a Eduard Genís com a un dels senyors més distingits i més coneixedors d’Europa a Palafrugell  i el factòtum de la societat Club 3 x 4, formada al 1891 per exportadors de taps, generalment a Alemanya i a l’Europa Central. I afegeix que el Club 3 x 4 fou un café burgès, de forces vives, com el Mercantil, una mica més liberal, potser.

Els germans Genís feren una préstec total de 200 ptes. al Centre Fraternal.

 

Manuel Jubert Marqués, secretari de la Junta de Defensa de la Producción e Industria Corcheras.

Manuel Jubert Marqués fou nascut a Palafrugell al 1833.  Els Jubert també eren importants exportadors de taps, a Anglaterra. Manuel Jubert actuà com a secretari de la Junta de Defensa de la Producción e Industria Corcheras fundada al 1879 a St. Feliu de Guíxols, per salvar la indústria amenaçada pels drets duaners establerts per Alemanya. Formà part de la Sociedad Económica Gerundense de Amigos del País.  Fou el propietari de les dues baluernes situades a Plaça Nova, ocupades antigament pel Casino L’Aliança i El Café Oriente, i que es compraren al 1897 per emplaçar el nou Centre Fraternal.[7] Al 1919 feu un préstec de 225 ptes. al Centre Fraternal.

Bonaventura Sabater, vicepresident de la Federación Corcho-Taponera Catalana.

Nascut a Palafrugell el 1862 en el si d’una família humil, fou tenedor de llibres i treballà per la casa comercial “Genís i Cia.”. Es va casar amb Matilde Forgas i Estrabau,  esdevenint gerent de la casa exportadora del seu sogre, “Fills de Francisco Forgas”de Begur. Va ser anomenat alcalde de Begur, diputat provincial pel Partit Conservador als 34 anys i diputat a Corts pel mateix partit als 1903 i al 1918, entrant a la Mancomunitat. Fou també vicepresident de la Federación Corcho-Taponera Catalana creada al 1912, amb uns 500 afiliats entre industrials i comerciants de poblacions sureres. Col·laborava en el setmanari Baix Empordà amb escrits polítics i assaigs literaris, i va publicar alguns llibres. Fou un dels socis protectors del Fraternal per la seva aportació econòmica al centre.  Més tard esdevingué un dels assidus del Cercle Mercantil com comenta Josep Pla.

Martí Cama Prats, Vicecònsol d’Espanya.

Nascut a Palafrugell al 1864 es va fer càrrec de la fàbrica de taps que el seu oncle tenia a Reims. El 1887 fa construir la fàbrica de taps de xampany a Palafrugell al carrer Clavé. Residia habitualment a Reims on exercia el càrrec de Vicecònsol d’Espanya. Fou president de la Cambra de Comerç Espanyola de París, President Honorari de la Societat Coral “La Taponera” i fou premiat amb la creu de Carlos III pel Govern Espanyol i amb la Legió d’Honor a França. Va morir el 1914 a Reims. Al 1919 feu un préstec de 1025 ptes. al Centre Fraternal.

Isaac Matas Tauler, mecenes de l’electricitat a Palamós.

Nascut a Palamós al 1868, va crear amb el seu germà Miquel una fàbrica de suro a Palamós que va arribar a tenir més de 1.000 treballadors. Construí bona part de les cases d’obrers del barri de la platja i va portar l’acetilè i l’electricitat a Palamós.  També fou el creador del teatre Carmen de Palamós. Exercí de regidor al seu poble natal els anys 1895-97. Mort al 1947. Al 1919 feu un préstec de 200 ptes. al Centre Fraternal.

Tensions fraternals

El Centre Fraternal es va crear seguint els ideals de centre interclassista, integrador i fraternal. I és que a finals dels XIX corrien altres temps, fou l’època daurada dels tapers, i la relació entre patrons i treballadors era molt més propera i familiar. Però amb la industrialització, les relacions entre uns i altres esdevingueren cada cop més tenses, els artesans es convertiren en simples obrers i els patrons en la nova burgesia industrial. Rics i pobres compartien un mateix espai, el Centre Fraternal, el qual no sempre feu justícia al seu nom.

Al 1909 en el setmanari La Cronica. Periódic catalanista d’avisos y noticies, apareix un article titulat “La el.leccció de la Junta al Fraternal” on es denuncien aquestes diferències. En Martí de Cramany, sotasignant de l’article, sent l’obligació d’explicar el que li han contat. Diu que “els cacics volien posar ses mans pecadores a les coses del <<Fraternal>> com, desgraciadament les tenen posades en tantes coses d’aquesta vila,  que’l jovent, ajudat per gran part de socis qui no poden consentir que l’esforç de dugues generacions, per a proporcionarse un lloc d’esbarjo, puga un dia anarsen riu avall per l’orgull de certes persones, plantaren cara als cacic y sortiren triomfants de la batalla. (…) Es un fet innegable que’ls cacics de Palafrugell dominen avui per complert. Tothom se’ls hi ajup; pocs, ben pocs son els qui aguanten ferma la bandera de combat y lluiten tan com poden, y aquets encara tenen armes ben febles. Palafrugell es feude de cacics: L’Ajuntament s’ajeu a sa voluntat, y ja es sabut que manant a Casa de la Vila, en pobles com el nostre, se mana per tot. (…)”[8]

Amb la 1ª Guerra Mundial (1914-18) comença la crisi més important dins la industria suro-tapera i els palafrugellencs viuran una de les etapes més dures, en la que els obrers del suro seran els principals afectats. La crisi es veié agreujada amb un seguit de vagues i lockouts que varen portar a una lluita entre classes. El Centre Fraternal, símbol de fraternitat, no en va ser una excepció.  Entre 1919 i 1920 es viuran mesos de gran tensió.

El conflicte vist des d’un sol punt de vista

Es curiós, però,  com aquest descontentament d’una part dels socis del Fraternal només es veurà reflectida en la premsa obrera o en circulars que corrien pel poble. En les actes del Fraternal l’intent d’amagar la realitat del problema és evident, doncs es tendeix a ometre els detalls i només apareixen frases com “el escàndolo promovido en la citada reunión”, sense explicar quin fou l’escàndol o altres com “no extraña hayan dejado de anotar en el acta algunos hechos que se sucedieron en dicha reunión”. Gràcies a la premsa i a les circulars obreres podem arribar a aclarir alguns d’aquests fets omesos en les actes.

Hem de tenir en compte, no obstant, que aquesta informació només ens prové d’un dels bàndols, el dels obrers. Així, comptem amb el setmanari anarcosindicalista Acción Social Obrera que defensava els interessos del proletariat, i amb algunes de les circulars publicades per comitès i grups d’obrers.

Si intentem esbrinar que en pensaven els defensors de la causa patronal i resseguim el setmanari Baix Empordà – de caire conservador i burgés – ens adonem que només parla del Fraternal per anunciar les activitats lúdiques que s’hi celebraven.

Qui és qui: la Junta de 1919

Com podem veure a la taula, pràcticament tots els membres de la Junta eren del món del suro. El president Tomàs Girbal Jofra apareix al padró de 1910 com a comerciant – que podria ser del suro- i al 1919 el trobem treballant al despatx de Manafucturas del Corcho cobrant unes 3.475 ptes. anuals. El vicepresident Ignaci Pairés consta com a taper en el padró de 1910 però al 1940 apareix com a industrial corchero. Lluís Trillas Bastons, el secretari, també el trobem al 1919 al despatx de Manufacturas del Corcho cobrant 3.158 ptes. anuals. Entre els vocals apareixen 3 tapers, 1 triador, 1 comerciant (del suro?) i 3 més que no els tenim localitzats encara. Aquesta junta funcionarà fins al 17 d’agost de 1919 on es celebra una Reunió General per posar a disposició dels socis alguns dels càrrecs de la junta.

La gota que va fer vessar el got

El 23 d’abril de 1919 els patrons declaraven el lock-out o pacte de fam a tota la indústria surera palafrugellenca. Uns 2000 obrers anaven a l’atur forçós.

Al mes de juliol portaven ja 11 setmanes sense poder treballar i les fàbriques continuaven tancades. Hi va haver una gran mobilització obrera a tota la comarca. La indignació del món obrer feu que a Palafrugell, treballadors d’altres sectors, s’afegissin al boicot als burgesos: barbers, treballadors de la construcció, cambrers… i entre ells, els cambrers del Centre Fraternal.

Durant aquests mesos de rivalitat la tertúlia a la sala de prendre del Centre Fraternal no havia de ser gaire tranquil·la, tot el contrari. Pel que se’n desprèn a les actes, la reacció dels cambrers, podria haver estat la gota que feu vessar el got.

El 5 de juliol apareix a Acción Social Obrera,  un article firmat per Los Camareros en la qual dona a conèixer que la filla de Juan Frigola (cambrer del Centre Fraternal) “está traicionando la causa obrera haciendo de esquirol” i demanaven que se l’expulsés del Centre Fraternal o que els sotasignants es declararien en vaga.[9]

En les actes de la societat es transcriu una carta firmada per els “Dependientes de consergería” Federico Aliu, José Calderol i Arcadio Puignau  , declarant que donat que molta part dels socis no volien ser servits pel famós Juan Frigola, i que degut a això ells es veien obligats a fer la seva feina, amenaçaven de plegar si no se’l despatxava.[10]

Pocs dies després, apareix un altre article al setmanari obrer anunciant que “los camareros obedeciendo a los altos deberes de solidaridad y compañerismo a la causa que en Palafrugell con tanto sacrificio todo el pueblo defendemos contra la criminal burgesia, quieren el despido de dos camareros que defienden la cruel causa burgesa”. Aquesta exhaltació de la causa obrera no sembla reflexar-se en la carta escrita pels cambrers, que sembla més un intent d’estalviar-se feina que no pas un acte de solidaritat. Però seguim llegint: “La Junta Directiva, compuesta en su mayoria por elementos burgueses o aburguesados de denigrante espíritu, con una parcialidad manifiesta  se han puesto al sevicio de la burguesía… y obrando en contra del pensar y sentir de toda la opinión pública y de la inmensa mayoría de los socios que quieren el despido inmediato de los indignos, de los malos compañeros, de los traïdores a nuestra emancipadora causa. (…) Sería vergonzoso e indigno para los obreros que nos dejáramos imponer en un centro que somos las <<tres cuartas partes trabajadores de fábrica y agricultores explotados por la burgesía y grandes propietarios>> que todos se confunden en enemigos comunes”.

El caldo de cultiu està servit. Consultem les actes i obtenim les següents dades: una part dels socis, no sabem quants, han fet la petició a la Junta de celebrar una Reunió General,  el motiu no consta escrit;  part de la Junta Directiva no vol passar pel sedàs i decideix ometre la petició; dimiteixen Joan Mascort, Emili Carreras i Baldomer Roig. No ens donen més detalls. Sortosament, tres dies més tard, la premsa se’n fa ressó i aconseguim aclarir un xic més els fets:

“La reunión general extraordinaria que debía celebrarse el domingo pasado en el Centro Fraternal, solicitada por un determinado número reglamentario de socios, para tratar los intereses morales y materiales lesionados por ese estado actual de cosas y quizás por falta de buen tacto de la Junta Directiva, no se celebró porque no quiso darla el señor Presidente D. Tomás Girbal, única y exclusivamente, y obrando con una burguesa y antidemocràtica parcialidad manifiesta y antereglamentariamente, por temor a las justas censuras de la junta General, que formaban el ambiente de unanimidad de los socios. Este proceder del Presidente, ha indignado profundamente a los socios y ha sido objeto de algunas dimisiones de miembros de Junta Directiva (…)”[11]

El 26 de juliol des del mateix noticiari es demana la dimissió del “Presidente y sus secuaces (…) si es que la burguesia se le deja presentar”.

Dimissions, gardeles i actes rompudes

A l’agost la situació arriba al seu extrem. Varios socios volen posar al dia a la resta d’associats del que està succeint en les últimes reunions de Junta esdevingudes al Centre Fraternal, concretament dels dies  3, 7, 10 i 12 d’agost.

Segons expliquen a l’acta, la reunió del 3 d’agost, fou convocada per el primer vocal Josep Carreras que “por motivo de ausencia, el Presidente cedió oficialmente la presidencia”. Incomprensiblement el president, el vicepresident i el secretari no hi són presents.  El Sr. Prats substitueix el secretari.

Al dia següent la premsa anunciarà “El dia 3 de Agosto será un día que registrará una página gloriosa en la vida cívico-social del <<Centro Fraternal>>. (…) Muy mal hizo en tomar las de <<villa-diego>> ese ex-simpatizante de la causa obrera que tan indignamente preside el mentado Centro. De haber estado presente se hubiera convencido de lo dispuestos que estaban los socios para exigirle responsabilidades.”[12]

En aquella reunió s’acceptaven les 4 dimissions dels membres de junta, inclosa la del vicepresident Ignasi Pairés. Aprofitant l’absència del trio presidencial, s’aprofita per convocar la perseguida i desitjada Reunió General Extraordinària.

Pel que s’explica a la circular el Sr. Girbal, president de la societat, tot i no estar d’acord amb la celebració de la reunió, i arrancar algunes de les circulars que l’anunciava, acaba cedint. La reunió es celebrarà el 10 d’agost.

Dos dies abans però, el dia 8 d’agost, es fa una reunió extraordinària de la Junta Directiva. Girbal intenta invalidar la reunió  celebrada sense el triumvirat, per – segons diu – no haver-se realitzat correctament i demana que es repeteixi. El Sr. Pairés, el secretari, davant la proposta d’invalidesa,  aprofita per afegir que si la seva dimissió no s’ha fet efecte, demana ser readmès a la Junta.

La cosa devia anar molt grossa perquè la fulla d’aquella acta discutida, la del dia 3, està trencada i tacada de tinta. Podem suposar que hi ha haver algunes batusses que portaren a trencar el full d’acta i a tombar-hi la tinta per sobre. A més, analitzant el full, sembla haver-hi un intent d’amagar o esborrar algunes dades, ja que en el lateral esquerra on normalment apareixen els noms dels presents a la reunió, es troba cobert per un altre paper deixant aquest espai en blanc. No va assistir ningú a aquella reunió tan accidentada?

Pistoles i Guàrdia Civil al Centre Fraternal

L’ambient es va anar escalfant i s’arriba al seu punt culminant el dia de la Reunió General Extraordinària, el 10 d’agost. En l’acta d’aquest dia, es reclama la legalitat de la reunió del 3 d’agost i l’acceptació de les 4 dimissions. Es munta un gran guiri-gai  i hi ha insults i amenaces a la presidència per part d’alguns socis. Llavors, segons diu l’acta “El Sr. Montañes pide si la presidencia tiene oculta la Guardia Civil dentro de la sociedad. Entra el delegado de la autoridad siendo recibido con protestas por parte de varios socios. Al tratar de iniciarse de nuevo el debate, la presidencia da por terminado y dice que se proseguirá a continuación al orden del dia firmado por el y expuesto reglamentariamente al público. Pronunciadas dichas palabras se inicia un gran escándolo general atacando diferentes socios del palco que ocupaban la presidencia. En la imposibilidad de mantener el orden el Sr. Presidente suspende la sesión.” Es va organitzar un gran escàndol i l’Autoritat Governativa va decidir clausurar la societat.

Que va passar exàctament? La circular abans esmentada ens posa al corrent. Explica que president i secretari, anaven armats amb pistoles i que amb els nervis a un d’ells li va caure la pistola. Ràpidament resseguim les actes d’aquells dies per trobar alguna traça d’aquest fet, però no hi trobem res. Finalment, i gràcies a Martí Deulofeu – un dels nous vocals de junta elegits el 17 d’agost -, fa constar els fets en acta un mes més tard.  En la reunió del 7 de setembre, el Sr. Martí Deulofeu diu el següent: “no extraña que hayan dejado de anotar en el acta algunos hechos que se sucedieron en dicha reunión toda vez que fue tan accidentada. Después de una pequeña peroración pide conste en la misma que el secretario sacó un revolver, manifestando que sin este requisito no puede aprobarse el acta”. El President Girbal aclara que això no va succeir durant la reunió. Llavors el Sr. Suriñach, el nou subsecretari, ataca durament al president i al secretari culpant-los del conflicte de que és víctima el Centro Fraternal i recomana que no s’aprovi l’acta anterior, recomanació que no és acceptada.

Amb l’intent de saber més sobre l’assumpte, consultem el fons del Govern Civil de l’Arxiu Històric de Girona, però no hi trobem res. Llegint les actes de l’Ajuntament, podem constatar dues coses: que aquests dies la força armada havia augmentat per unes confidències que anunciaven que es volia alterar l’ordre públic, i que la tensió a la vila devia ser prou important per tenir que suspendre dues de les assemblees del consistori, concretament les dels dies 13 i 20 d’agost, per falta de quorum. Només es va presentar l’Alcalde Miquel Grassot.

Els expulsats, expulsen. Els dimitits, actuen.

En la reunió de Junta del dia 12, El Sr. Pairés es troba entre els vocals. El Sr. Josep Carreras Valls i el Sr. Enric Prats Quintana demanen que es retiri el Sr. Pairés donat que va dimitir. Al no retirar-se, el Sr. Carreras i el Sr. Prats abandonen la reunió. No essent suficients individus per continuar la sessió, aquesta se suspèn. L’endemà, es celebra una segona convocatòria, on es pren la decisió d’expulsar de l’entitat, durant 2 anys, a 8 dels socis, dos dels quals eren Josep Carreras i Enric Prats, que havien abandonat la reunió el dia abans. Els altres 6 eren:  Narcís Sala Puignau, Josep Boy Pujol (taper), Narcís Clara Carbó, Joan Deulofeu Estort (manyà), Silvestre Plana Carrera (taper) i Eusebi Rusiñol Rigau (mecànic)[13], alguns dels quals havien participat en els insults proferits a la presidència durant la Reunió General. Els motius d’expulsió  es basaven en l’article 18:  “La penalidad por las faltas comprendidas en los artículos anteriores [els quals els podem llegir en el quadre adjunt], no puede ser otra que la exclusión temporal del socio, la cual no podrá exceder de cuatro años; consignándose en acta los fundamentos de dicha resolución”[14].

En la circular es critica el fet que una reunió de junta de segona convocatòria, com fou la del dia 13 – on es decideix expulsar els 8 socis – fossin només 3 individuus els membres d’aquella reunió. “Nos hace reir tanta desfachatez, parece la aleluya del mundo al revès. Los que deberían de ser expulsados, expulsan; los dimitidos, actúan.”Consultant l’acta d’aquell dia podem constatar que només hi eren presents Girbal, Pairés i Santanach.

Divergències entre el Comitè i la Junta Directiva

El 5 d’octubre apareix una nova circular signada per El Comité de la Federación Local Obrera en que sol·liciten la participació de tots els socis defensors de la causa obrera a la reunió general ordinària que es celebrava el mateix dia. El comitè exerceix control i exigeix als associats del Centre Fraternal que es posicionin. “Los delegados de fábrica tienen el deber de vigilar a los socios de su respectiva sección, a ver si asisten a dicha reunión, y si cumplen con su deber. Los grupos o comités que hay nombrados al efecto, tienen la obligación de vigilar a los dueños de establecimiento a ver a quienes votan y a quienes defienden para saber después a que atenernos (…). Aquesta reunió no es porta a terme, i només ens consta la del 9 d’octubre on apareix la presentació de dimissió del President Girbal pels següents motius “que debido a los incidentes deplorables que se han sucedido en esta sociedad y no contando por parte de sus consocios con la incondicional confianza y apoyo que juzga indispensables para el desenpeño de dicho cargo…”. Qui ocuparà el lloc de president accidental fins a les properes eleccions serà, paradoxalment, el qüestionat Ignacio Pairés.

Segons l’Acción Social Obrera, el 2 de novembre s’havia de celebrar un nova Reunió General Ordinària que el mateix alcalde va suspendre enviant una escrit a la Junta Directiva. “Nosostros [escriu un soci] sabemos que ni la Junta, ni el Sr. Alcalde, podía suspender dicha reunión porque ésta está prevista en el Reglamento, y en el derecho de reunión de la constitución española (…) Queremos que dentro la Sociedad los socios en las reuniones plenarias tengamos el pleno derecho de manifestarnos libremente y que se cumplan los acuerdos que se tomen y no queremos ser unos forzados eunúcos sin valor ni personalidad alguna”.[15]

I segueix, “la Junta Directiva y particularmente el reaccionario Presidente accidental Ignacio Pairés, que es el que de nombre actúa pero de hecho parece que no, es opuesto al ejercicio de los derechos de los asociados, y es por esto que no quieren celebrar reuniones generales por reglamentarias que éstas sean”.

En l’acta del 19 de novembre varis socis presenten una reforma d’estatuts, sol·licitant que es convoqui Reunió General  Extraordinària el proper diumenge per discutir de tal reforma. La Junta decideix no convocar-la responent que “la J.D. no cree conveniente concederles la reunión solicitada para tratar la citada reforma, por creerlo opuesto a los fines que persigue esta sociedad”.

A la reunió del 2 de desembre es llegeix una carta dirigida a la junta per varis socis en que insisteixen en la celebració de la reunió general. De nou, els hi donen llargues.

Finalment, el 28 de desembre en la Reunió General Ordinària, els càrrecs de president i secretari passen a votació, i el Sr. Pairés desapareix definitivament de la Junta. El nou President serà Esteve Blanch Pujol.

Ara i abans, una junta aburgesada

L’elecció d’una nova junta no suposarà la fi dels problemes que s’allargaran en el temps durant els dos anys següents. La premsa seguirà titllant la Junta d’estar influïda pels burgesos. Podem arribar a pensar que la premsa obrera era una premsa sensacionalista i que repetia els tòpics de sempre, però un dels nous vocals de Junta, Don Lluís Morató Barceló ens posa de nou en alerta. Denuncia el fet que no es repartissin candidatures a tots els socis per a poder-se presentar com a candidats de la nova junta, essent com diu ell “un acto de extralimitación y desconsideración”. El vocal Ricardo Riera Català respon tranquilament que va ser un problema de temps i que “siendo imposible repartir como era debido, creyendo conveniente la Junta no mandar mas que a los socios a los cuales sabia que acogerían a bien dichas candidaturas”[16].

El setmanari d’Acción Social Obrera treia les seves pròpies conclusions:

“Y lo que ha sido más chocante y paradógico de todo, es que la burguesía, esos burgueses desalmados que declaran el criminal pacto de hambre [lockout]como medio de impedir el progreso y la felicidad humanas, y que quieren por medio de la coacción gobernar en dicho Centro, son los que más han boicoteado la Sociedad, son los que le tienen declarado de hecho permanente el boicot. Ellos, los señoritos, se están recreando en las mollidas poltronas de Mercantil y de la Parra. Es decir, gobernar en la sombra por medio de sus instrumentos o maniquíes que por falta de personalidad propia se prestan a hacerles el juego de perturbación social y ellos a  dar vida y recrearse a sus centros aristocràticos o burguesados. Ello es el colmo de lo paradógico. ¡Y aún no se ve claro![17]

Fonts documentals:

  • Fons Centre Fraternal, Arxiu Municipal de Palafrugell (AMP).
  • Setmanari Baix Empordà, (AMP).
  • Fons Ajuntament de Palafrugell , (AMP).
  • Setmanari Acción Social Obrera, Arxiu Municipal de St. Feliu de Guíxols.
  • Fons Governació Civil, Arxiu Històric de Girona.

Bibliografia:

HERNÁNDEZ I BAGUÉ, Santiago, Palafrugell i el suro. Feina i gent dels inicis de la indústria a la postguerra, Palafrugell, Ajuntament de Palafrugell i Diputació de Girona, 2002, Quaderns de Palafrugell, 11.

BAGUÉ I VILÀ, Enric, El Palafrugell Popular. Tavernes, cafès, fondes, hostals, casinos, colles i cinemes, Palafrugell, Ajuntament de Palafrugell i Diputació de Girona, 2002, Quaderns de Palafrugell, 3.

FONT I MIÀS, Abel, VERGONYÓS I MAURI, Joan Carles, Crisi de la Indústria suro-tapera de Palafrugell i el Baix Empordà durant el primer quart de segle, Treball UAB.

PLA, Josep, El meu país…

PLA, Josep, Prosperitat i rauxa de Catalunya…

[1] Pla, J. El meu país, 1968

[2] Pla, J. El meu país, 1968

[3] Pla, J. El meu país, 1968.

[4] Pla, J. Prosperitat i Rauxa de Catalunya, 1977.

[5] Els tres germans van créixer a la casa d’estil neoclàssic situada a la cantonada entre els carrers Cervantes i Botines, al portal de la qual s’hi pot llegir J.Genís 1867, propietat del seu pare Josep Genís i Sagrera.

[6] Pla, J. El meu país, 1968

[7] L’Edmon Genís es casà amb la filla gran del senyor Jubert.

[8] La Crónica, 2/1/1909 pág. 1

[9] Els noms dels esquirols sortien publicats en premsa o circulars per tal que fossin repudiats per la resta d’obrers units a la causa.

[10] Acta 9/7/1919 Centre Fraternal.

[11] Acción Social Obrera 19/7/1919

[12] Acción Social Obrera  8/8/1919 pag. 7

[13] Consta com a mecànic els anys 1930 i 1935, abans no en tenim constància.

[14] Article 18. Estatuts del Centre Fraternal. 1888. Fons Centre Fraternal. AMP.

[15] Acción Social Obrera  8/11/1919 pàg. 4

[16] Acta Centre Fraternal 1/1/1920.

[17] Acción social Obrera  21/2/1920 pàg. 2


«